Hi ha llocs que no apareixen als mapes de senderisme, que no tenen cartell ni camí marcat, i que guarden secrets que només es revelen uns pocs dies cada dues dècades. Un d'ells s'amaga al barranc de l'Escurrupènia, a Cocentaina, en un dels racons més salvatges i desconeguts de la Serra de Mariola. Allí, entre blocs de pedra caiguts, escletxes i cavitats, hi ha un altar rupestre amb una cassoleta repicada a la roca que, segons els investigadors, només la llum de la lluna arriba a il·luminar.
Des d'AlcoyanosXmundo hem tingut la sort d'endinsar-nos-hi de nit de la mà de Carles Gisbert, el Caçador de petròglifs, un dels grans coneixedors dels espais sagrats i dels gravats rupestres de les nostres comarques. Ací vos contem l'aventura i tot el que hem aprés.
El barranc de l'Escurrupènia: un racó amagat de la Serra de Mariola
L'Escurrupènia és un barranc, un autèntic badall a la muntanya, de més de cent metres de profunditat. És estret, alt i molt vertical: les seues parets superen els 70 graus de verticalitat, i al fons la vegetació creix exuberant, protegida del sol i del vent. Una sendeta el recorre per la part de darrere, però arribar fins al cor del barranc ja és una altra història.
La nostra ruta va començar a la vesprada, caminant per pistes i senderes entre pins, masos abandonats i vistes obertes al Comtat. A mesura que el sol s'amagava, el paisatge canviava: la muntanya es tancava, les roques es feien més grans i el silenci del barranc ho envoltava tot.
Un accés només per a aventurers
Arribar a l'altar no és gens fàcil. Cal baixar pel barranc, passar entre grans blocs de pedra, ajupir-se per forats i cavitats i grimpar per escletxes on a penes cap una persona amb la motxilla. Hi ha passos en què cal agafar-se amb les mans a la roca i buscar on posar cada peu.
Quan finalment entres a l'espai on es troba la cassoleta, la sensació és la d'haver traspassat una porta. És un lloc recollit, com un abric format per les roques caigudes, amagat de la vista i completament silenciós. Tan amagat que, ja dins, ni recordàvem per on havíem entrat.
Important: és un terreny perillós, sobretot de nit. Si mai vos hi acosteu, aneu sempre acompanyats, ben equipats, amb llanterna i calçat adequat, i amb algú que conega el lloc.
La cassoleta: un altar repicat a la roca
Al centre d'aquest espai hi ha la protagonista: una cassoleta, és a dir, una cavitat circular excavada a la roca. Es veuen encara les marques del repicat, els colps amb què algú, fa molt de temps, la va obrir a la pedra. Les cassoletes són un dels elements més habituals de l'art rupestre i dels espais rituals antics, però aquesta té una característica que la fa especial.
El secret: només la lluna arriba a banyar-la
Com explica Carles Gisbert, el gran secret d'aquesta cassoleta és que només la lluna aconsegueix banyar-la amb la seua llum. Ni el sol, ni cap estrela ni cap planeta: només la lluna.
El motiu està en la forma del barranc. Com que és tan estret, tan alt i tan vertical, la llum només pot arribar al fons quan l'astre està molt alt i en una posició molt concreta. Carles ho ha comprovat: ni tan sols el sol del solstici d'estiu, el més alt de tot l'any, arriba a tocar la cassoleta. La llum queda a pocs pams, però no hi entra.
La lluna, en canvi, en determinades nits s'assoma per una obertura de les roques, en forma de U, incideix sobre la cassoleta durant uns moments i, poc després, desapareix darrere de l'abric de pedra. Un espectacle breu, silenciós i gairebé màgic.
Què és el lunistici major?
Per entendre per què això no passa qualsevol nit cal parlar del lunistici major. Igual que el sol té els seus solsticis, la lluna també té uns punts extrems en el cel, però el seu cicle és molt més llarg: es repeteix cada 18,6 anys.
Durant uns pocs anys d'aquest cicle, la lluna arriba a les posicions més extremes i és llavors quan la seua llum pot entrar fins al fons del barranc i il·luminar la cassoleta. Segons Carles, el 2026 és l'últim any d'aquest període: les dates en què es pot observar són l'última setmana d'octubre, novembre i desembre. Després, el fenomen no tornarà a repetir-se fins d'ací a uns 14 anys i mig.
Dit d'una altra manera: el que vam poder veure i gravar és una cosa que moltes persones no tindran ocasió de contemplar fins a la dècada del 2040.
Un espai sagrat dedicat a la lluna
Tot apunta que no estem davant d'una casualitat, sinó d'un altar sagrat dedicat a la lluna. La complexitat del lloc, la seua espectacularitat i el fet que només la llum lunar hi arribe fan pensar en un espai escollit expressament per a rituals.
Carles apunta, a més, que podria estar relacionat amb el món dels morts i amb les profunditats de la terra. En altres coves s'han trobat gravats on la lluna incideix en punts molt concrets, i això fa pensar que antigament la lluna tenia una relació simbòlica amb l'interior de la terra. Encara queda molt per investigar i no se sap si hi pot haver altres restes enterrades, però el conjunt convida a imaginar les persones que, fa segles, van triar aquest racó per a connectar amb el cel nocturn.
No és únic ni casual: altres altars lunars
Aquest altar no està sol. Per tota la península Ibèrica s'estan identificant altars relacionats amb el cicle del lunistici major. A les nostres comarques, segons Carles, hi ha dos o tres altars més vinculats a l'eixida i a la posta de la lluna en el lunistici major, i a la zona de Castelló hi ha una cova on la llum de la lluna, en el lunistici major sud, incideix sobre un gravat situat a uns 30 metres de l'entrada.
Com diu ell mateix: no és únic, ni és casual. Hi ha tot un patrimoni astronòmic i ritual que encara estem començant a descobrir.
Carles Gisbert, el Caçador de petròglifs
Bona part del que sabem sobre aquests espais es deu a la feina de persones com Carles Gisbert, que porta anys recorrent barrancs, coves i abrics a la recerca de petròglifs, cassoletes i llocs sagrats. Si vos interessa aquest món, podeu seguir les seues publicacions a les xarxes socials buscant «Caçador de Petròglifs» o el seu nom, i trobar a Amazon els seus llibres Espais Sagrats, amb llocs de la Comunitat Valenciana i de la resta d'Espanya.
L'eixida: de nit, entre les roques
Quan la lluna ja havia desaparegut i la nit havia caigut del tot, tocava eixir. I si l'entrada havia sigut complicada, l'eixida a les fosques encara ho va ser més: a gatons entre blocs de pedra, amb la llum de les llanternes rebotant a les parets i la lluna retallant la silueta de les roques. Una experiència que no oblidarem.
Respecte pel patrimoni
Llocs com l'altar de l'Escurrupènia formen part del nostre patrimoni arqueològic, natural i cultural. Són fràgils i únics. Per això vos demanem que, si els visiteu:
- No toqueu, rasqueu, pinteu ni marqueu les roques ni les cassoletes.
- No deixeu cap residu i respecteu la vegetació i la fauna del barranc.
- No hi aneu sols ni sense experiència: el terreny és perillós, especialment de nit.
- Compartiu el lloc amb respecte i ajudeu a conservar-lo per a les generacions futures.
Mira el vídeo complet
Tota l'aventura, l'entrada entre les roques, les explicacions de Carles davant de la cassoleta i l'eixida de nit les tens al nostre vídeo de YouTube. Si t'agrada descobrir els racons més amagats de les nostres comarques, subscriu-te al canal i activa la campaneta per no perdre't cap ruta.
📲 Segueix-nos a les xarxes: estem a TikTok, Instagram, Facebook, YouTube i al Canal de WhatsApp com a @AlcoyanosXmundo.
Text i imatges: Jordi Linares – @AlcoyanosXmundo. Amb la col·laboració de Carles Gisbert – Caçador de petròglifs.
