El somni inacabat d'Orson Welles: el Quixot que es va enamorar d'Alcoi
L'història del cinema està plena de projectes maleïts, però cap tan fascinant com el "Don Quijote" d'Orson Welles. El geni darrere de Ciutadà Kane va dedicar més de tres dècades a una adaptació molt personal de l'obra de Cervantes que, malauradament, mai va arribar a completar ni a estrenar en vida. El que fa que esta peça siga un tresor per als valencians és, sense dubte, el paper protagonista que hi juga Alcoi i la seua festa de Moros i Cristians.
"Welles rodó parte de don Quijote en Alcoy"
Una odissea a través de la festa
A diferència de les versions clàssiques, Welles va imaginar un Don Quixot i un Sancho Panza que recorrien la Espanya dels anys 50 i 60. En esta visió anacrònica, el cavaller manxec no s’enfrontava a molins de vent, sinó que interactuava amb la modernitat, les processons i les festes populars. Welles, un enamorat de la cultura hispànica, volia que el seu cavaller fóra testimoni de la pervivència dels mites, i és ací on la ciutat d'Alcoi es converteix en un escenari clau.
En el metratge recuperat, es pot observar com Don Quixote arriba a Alcoi en plena celebració de la Trilogia Festera. La càmera de Welles captura la magnificència de les Entrades, el so dels arcabussos i l'elegància de les filades. Segons els apunts del director, Alcoi era una de les parades que més fascinaven al cavaller errant; la representació de la lluita històrica entre dos mons encaixava perfectament amb la bogeria i l'idealisme del personatge de Cervantes.
El muntatge de Jesús Franco
Després de la mort de Welles en 1985, el material gravat era un trencaclosques de milers de metres de pel·lícula dispersos. No va ser fins a l’any 1992 quan el director Jesús Franco, que havia estat ajudant de Welles, va realitzar el que molts anomenen un "apegató": un muntatge d'urgència per a ser exhibit en l'Exposició Universal de Sevilla.
Tot i que la crítica va ser dura amb el resultat final —considerant que el muntatge de Franco no respectava totalment l'esperit original—, el document té un valor documental incalculable. Per als alcoians, veure la seua festa a través de l'ull d'un dels millors directors de la història és un privilegi estètic:
Mostra una estètica visual única, amb el blanc i negre contrastat típic de Welles.
Documenta la festa d'Alcoi des d'una perspectiva artística i internacional.
Immortalitza la interacció del personatge literari més gran amb la realitat dels carrers alcoians.
En definitiva, el Don Quijote de Welles és com una relíquia cinematogràfica on la ficció del cavaller i la realitat de la festa alcoiana es fonen en un abraç etern. Alcoi no és només un escenari, sinó el lloc on el Quixot sembla, per fi, haver trobat el seu lloc en el temps.