Espanya viu d’esquena al seu patrimoni: el saqueig històric

L'art i la història d'un país no són simplement pedres velles o quadres que pengen de la paret d'un museu; són l'ànima d'un poble, la petjada de qui fórem i la brúixola de qui som. Espanya s'enorgulleix constantment de ser una potència turística mundial i un dels països amb més béns declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Tanmateix, darrere d'aquesta façana institucional i de la foto de protocol, la realitat és desoladora. Com a miserable llicenciat en Història de l'Art —un servidor que escriu aquestes línies amb més frustració que esperança—, puc afirmar amb absoluta rotunditat que viure de la història i de la protecció del patrimoni en aquest país és quasi una utopia. És dolorós comprovar com la nació que ha sigut un referent artístic i cultural inqüestionable a escala planetària continua, segle rere segle, girant-li l'esquena a la seua pròpia herència.

Històricament, la pèrdua del nostre llegat ha estat una constant incapaç de ser frenada per les diferents administracions. Si fem un repàs al calendari dels desastres, la memòria ens remunta inevitablement a la pèrdua sistemàtica de béns culturals.

D'una banda, l'absurd destructiu de la Guerra Civil i els episodis de la II República, on la crema generalitzada de patrimoni, arxius religiosos, escultures i retables va esborrar de colp segles de memòria documentada i puresa artística que mai més no recuperarem. D'altra banda, vam patir l'espoli organitzat d'Erik el Belga, qui durant les dècades dels setanta i huitanta va saquejar centenars d'esglésies del medi rural espanyol, emportant-se marededeus romàniques, orfebreria i pintures renaixentistes que van acabar disperses en col·leccions privades d'arreu del món davant la passivitat d'un Estat inoperant.

Però si hi ha un capítol que clama al cel per la seua amnèsia institucional és l'espoli patit durant la invasió napoleònica. L'exèrcit francès va buidar convents, esglésies, catedrals i palaus d'obres d'art incalculables per a nodrir el Museu Louvre o col·leccions particulars de generals francesos, quan no per a fondre l'argent i l'or de les nostres custòdies medievals. El més gravós d'aquesta tragèdia no és només el fet històric en si, sinó l'actitud de l'Estat espanyol en l'actualitat. Mentre altres països europeus es dediquen amb afany, fermesa diplomàtica i recursos jurídics a sol·licitar la devolució de les seues obres d'art robades durant l'època nazi o el període colonial, Espanya ni tan sols es planteja reclamar oficialment la recuperació d'aquell colossal expoli napoleònic comès fa poc més de dos segles. Mantenim un silenci subfosc i submís, com si la pèrdua del nostre patrimoni fora una fatalitat inevitable i no un robatori que mereix justícia i restitució.

Podriem pensar que aquests episodis pertanyen al passat i que la societat actual ha après la lliçó. Res més lluny de la realitat. L'oblit, la desídia i la desprotecció continuen sent la norma diària.

Recentment hem assistit atònits a un nou i devastador colp contra la nostra memòria prehistòrica: el robatori en el Museu de Villena (MUVI). El Tresor de Villena, descobert el 1963 per l'arqueòleg José María Soler, constitueix el conjunt d'orfebreria de la Llegendària Edat del Bronze més important d'Europa i el segon més gran de tot el món, sols per darrere de les Tumbes Reials de Micenes. Parlem de prop de deu quilos d'or pur, plata, àmbar i peces de ferro meteòric d'una valor incalculable.

Els lladres van reventar un ventanal del museu en una operació que va durar tan sols uns pocs minuts per a emportar-se pràcticament la totalitat d'aquesta joia de la humanitat. Que un jaciment i un conjunt d'aquesta magnitud mundial haja patit una fallida de seguretat tan flagrant demostra el menyspreu profund, la precarietat i la falta d'inversió real que pateixen els nostres museus municipals i locals. No és un fet aïllat; és la conseqüència directa d'anys de retallades, burocràcia i desinterès per part dels qui haurien de vetlar per la nostra custòdia patrimonial.

I si mirem cap a casa nostra, a Alcoi, el panorama no és gens més esperançador. La ciutat dels ponts, que hauria de ser un model de gestió per la seua riquesa històrica i industrial, comparteix aquesta mateixa dinàmica d'abandó, promeses electorals buides i deconstrucció del passat.

D'una banda, recordem com es va anunciar a "bombo i platillo" la creació d'un centre d'interpretació per a les pintures rupestres de La Sarga. Aquest conjunt d'art rupestre de l'Arc Mediterrani —declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO— és un tresor de valor inestimable per a entendre la neolitització de les nostres terres. Tanmateix, el projecte ha quedat eternament encallat en la burocràcia, els anuncis de premsa i la inacció política, deixant un recurs d'un valor incalculable sense la infraestructura de divulgació, protecció i visibilitat que mereix.

D'altra banda, el cas del jaciment arqueològic industrial del Molinar és directament un drama urbà i patrimonial. El Molinar és el bressol de la Revolució Industrial a Espanya, un paratge únic on l'arquitectura de l'aigua i les primeres fàbriques de paper i tèxtils conformen un conjunt monumental d'un valor històric extraordinari. No obstant això, la passivitat de les administracions ha deixat caure literalment les seues estructures. El que hauria de ser un parc d'arqueologia industrial de referència europea, adaptat per a la investigació, la docència i el turisme cultural de qualitat, és hui un conjunt de ruïnes que es desgrega pluja rere pluja davant la mirada impassible de les institucions.

Com a llicenciat en Història de l'Art, resulta profundament desolador comprovar com la formació, el coneixement i la vocació de tota una generació de professionals són ignorats per un sistema que prefereix l'impacte d'un titular previ a unes eleccions abans que el treball constant de conservació, restauració i investigació. Ens omplim la boca parlant de turisme de qualitat i de la riquesa del nostre passat, però la realitat és que mantenim els nostres historiadors i arqueòlegs en la precarietat laboral i el nostre patrimoni en la ruïna o a la mercè dels lladres.

Espanya, i per extensió les nostres comarques valencianes, no pot continuar vivint de rendes ni d'exhibir títols de la UNESCO si no està disposada a invertir recursos econòmics i humans reals en la seua protecció. Si no canviem de rumb immediatament, si no assumim que la gestió cultural requereix pressupost, seguretat, dignitat professional i criteri tècnic, acabarem convertint el nostre país en un desert cultural on els pocs tresors que ens queden seran robats, venuts o, simplement, s'enfonsaran per la nostra pròpia i miserable indiferència.

Jordi Linares

Historiador de l'art